Classe de 6è de l’Eiximenis

Bon dia la classe de 6è de l’Eiximenis, avui l’Aleix us explicarà com funciona un blog

Posted in General | Leave a comment

Elah de la prehistòria – Conte

Hola, hem dic Elah visc a la prehistòria i tinc deu anys i ara visc en una coveta amb la meva famí­lia: El meu pare, en Luc, la meva mare, la Inda, el meu germà Bon, la meva germana la Tran i el meu avi Bonka. Abans viví­em amb la meva avia però un dia que vam travessar un riu, va caure i se la va endur la corrent, i no la vam tornar a veure més, fins que la vam veure a la bora del riu que tenim a prop de la cova. Però l’avia no es movia ni deia res i l’avi va dir que féssim un forat a terra, i que poséssim a dintre l’avia. Jo ho vaig trobar absurd, però ho vam fer igualment. Perquè a ningú no li interessa el que digui una nena no? Avui al mati com sempre en Bon ha sortit a caçar amb el pare i els altres homes i nois del clan. I jo, la Tran, la mare i l’avi ens hem quedat a casa. Jo, la mare i la Tran, a casa hem posat les pells dels cérvols que ens vam menjar ahir a terra estacades, i amb una pedra afilada hem rascat i netejat les pell. Després d’assecar-les sobre el foc, les hem tallat amb la pedra afilada i hem foradat les vores amb un sí­lex punxegut. Per unir els trossos hem agafat tires de cuiro que hem fet passar pels forats que haví­em fet abans. Estic molt contenta perquè ha quedat molt maco el meu vestit! Es hora de menjar, ja començo a tenir gana. Quan penso amb els talls de carn que tenim al fons de la cova se’m fa la boca aigua. Però encara hem de preparar l’olla, ho sigui que hem de posar mans a la feina. Hem agafat pedres del riu, les hem posat al foc que havia preparat la Tran i desprès les hem posat a l’olla (feta amb pals i pells) plena d’aigua. Quan l’aigua és calenta hem ficat la carn i algunes plantes a dins hem deixat passar una estona i desprès ens l’hem menjat, la carn i el suc. Era boní­ssim! Quan ha arribat la tarda hem sortit de la cova i hem anat al bosc que hi ha al costat de casa. La mare diu que hem d’anar a caçar. -A caçar?- hem vaig estranyar- però si nomes hi van els homes! Encara que no ho he dit mai a ningú, a mi m’agradaria anar a caçar i no entenc perquè nosaltres no hi podem anar, però no ho he preguntat mai a ningú. -Si que anirem a caçar però nomes a caçar llangardaixos o conills! I si ens queda temps podem collir fruits o arrels- va dir la mare. Jo em vaig decepcionar. Després de molta estona vam trobar un cau de conills però nomes hi havia un conill vell. L’avi sempre diu que ara hi ha menys animals perquè fa mes fred i tot s’està congelant. Quan hem arribat a casa nomes haví­em trobat un conill i dos ocells malalts. S’estava fent fosc i haví­em de sopar però els caçadors amb la carn no arribaven. Sempre que arribaven els caçadors els nens ens posàvem molts contents i anàvem a esperar a fora de les coves. La Tran va començar a fer foc al fons de la cova però jo li vaig dir: -No! Aquí­ no faigis el foc! L’has de fer a l’entrada de la cova. -Perquè? -Perquè? Primera: perquè s’escalfi tota la cova. Segona: perquè el foc espanta els animals. Tercera: perquè el foc fa llum i la llum orienta als caçadors que arribin tard com avui. I quarta: perquè…. -D’acord, d’acord! Que ja hi vaig! Desprès d’una estona, es van veure unes llums en la neu i els nens del clan van sortir tots de les seves coves i van anar a veure que eren aquelles llums. Quan hi van arribar van veure que es tractava de un gran grup de caçadors que arribaven amb molta carn, els nens es van tirar a sobre dels caçadors i els van abraçar. Quan tothom havia anat a la seva cova nosaltres ens vam assentar al voltant del foc i jo li vaig preguntar al pare: -De que és aquesta carn? -De mamut! -I com ho heu fet per caçar un mamut? -Anant caminant hem trobat un mamut malalt i aí¯llat del grup. Perquè costa molt, però molt, caçar un mamut quan esta amb la seva manada. -Però jo he caçat un linx!- exclamà en Bon. -Hoo, que valent!- va dir la mare –que fort! -No ni ha per a tant….- xulejava en Bon. En acabat de dir això en Bon va caure de costat i tots vam riure menys en Bon que es va posar vermell. -Mireu, mireu el fort i valent Bon! Hi va haver un moment de silenci però el pare el va trencar: -Quan estàvem caçant el mamut hem vist una gent més peluda que nosaltres i que caçaven cérvols amb llances amb la punta de fusta i no de pedra com nosaltres. -Haa! Jo se qui son!- va dir l’avi – Son d’una altra tribu, son d’una altra espècie! No son tan avançats com nosaltres. Es diuen homes de Neandertal! Quan jo era jove en vaig trobar molts, potser cent. Nosaltres els hi vam oferir ensenyament sobre algunes coses i ells a canvi menjar… -Quin tipus d’ensenyament? -Doncs… fer pedres esmolades… fer llances de fusta… fer servir el foc per endurir les puntes de les llances.. moltes coses. Desprès de l’explicació de l’avi la mare va dir: -I si agafem el greix i la sang del mamut i pintem les parets? -Si- van dir tots a l’hora. I vam anar al fons de la cova a dibuixar un gran mamut i uns homes que el caçaven. -Ara que ja hem acabat nenes, podem anar a pintar-nos el cos!- va dir tota contenta la mare. -Si, visca!!- va dir la Tran. Ara amb vestit nou i així­ pintada quedo molt bé! Quan ens vam acabar de pintar la mare va dir: -A dormir!! Que demà ens hem d’aixecar aviat! -Perquè?- va preguntar la Tran a la mare. -Doncs perquè demà ens anirem a buscar una altra lloc on passar el temps de calor perquè aquí­ no hi ha menjar ja. I nosaltres ens en vam anar a dormir sense dir res. Jo no vull anar-me’n d’aquí­, perquè aquí­ ja hi estava bé però el que mana es l’avi que es el cap del clan. Ara he de parar d’explicar perquè me n’he d’anar a dormir, però demà continuaré explicant. Demà serà un dia cansat. Quina mandra que tinc de caminar tant ara. Però és el que toca. A mi em toca portar el menjar que pesa molt. L’avi diu que serà un dia llarg i cansat, que el camí­ és molt llarg. Quins ànims penso jo. El camí­ és pel bosc o sigui que encara és mes feixuc. Després de caminar una estona ens ha passat un cérvol pel davant i en Bon ha tret un arc i una fletxa i ha matat a l’animal. -Es així­ com caceu? í‰s molt fàcil!- vaig dir- Perquè no ho podem fer nosaltres?- se’m va escapar. – Doncs… perquè… doncs no ho se. Però l’avi segur que ho sap. Oi avi? -Jo? Doncs jo tampoc no ho se… perquè les dones són mes dèbils suposo. -Doncs que absurd no?- no vaig poder reprimir-me. -Si- va dir la mare sense treure els ulls de l’animal. Més menjar per carregar he pensat jo. Però la mare ha tret una pedra i ha començat a torcejar l’animal mort. El pare deia: -No ho podem fer quan arribem al lloc que busquem això? -No! Ho farem ara!- va dir. El pare no li va fer cas i va agafar l’animal a coll i be, i va continuar caminant. Ja havien passat dues hores des de que havia passat el cérvol per davant nostre, quan el pare va dir: -Ja hem arribat, aquí­ és on farem tendes i ens quedarem a viure fins que no hi hagin més animals per menjar ni més plantes per recollir. -Aquí­ hi ha un riu i podrem pescar i banyar-nos!- vaig dir contenta. Vam fer les tendes amb ossos branques i pells que tenien o que trobaven. Quan vam ser a dins vam fer un foc i vam descansar molta estona. I aquí­ ens hem quedat a viure per un temps. Així­ és com visc jo. Adéu. Conte d’Aleix Ferrer

Posted in Contes | Tagged | Leave a comment

Els Cavallers – Conte

En un poblet molt petit, prop del mar, hi vivien dos germans que somiaven en ser cavallers com els seus pares. L’un es deia Martí­ i l’altre Ernest. Un dia el rei va dir que els dos prí­nceps del paí­s s’endinsarien dins d’una gran cova plena d’obstacles, i qui en sortí­s primer amb la gran clau d’or que hi havia a dins, seria el rei. Els dos nois es van assabentar que els prí­nceps no volien anar-hi, i s’hi van presentar ells. El rei els va acceptar i va dir: d’aquí­ una setmana us haureu d’endinsar a la cova de les proves. Passada un setmana van agafar provisions i armes, van anar al castell del rei i es van esperar davant la porta principal. Un guàrdia els va dir: espereu-vos aquí­ que d’aquí­ a mitja hora vindrà el rei i us explicarà que heu de fer. La gent del poble quan se’n van assabentar va fer un gran cercle al seu voltant. Quan el rei va aparèixer hi va haver un gran moment de silenci, i de cop la zona en va omplir de comentaris en veu baixa: – Pobres, mai no en sortiran amb vida – Jo aposto 110€ a que guanya el de l’esquerra – Dons jo 200€ a que guanya el de la dreta De cop una veu grossa i potent va dir: Quan baixi l’espasa ja podreu entrar, demà ens tornarem a trobar aquí­. Era el rei qui parlava El rei va baixar l’espasa, els nois van entrar a la cova. Allà tot era fosc, però por sort cada un tenia un fanalet i una capsa de mistos. Van encendre els fanalets i van continuar, Van trobar dos trencants; en Martí­ va anar per el de l’esquerra i l’Ernest per el de la dreta. En Martí­ es va topar amb un paret; no sabia com continuar, però va veure unes heures que s’enfilaven per la paret i el va anar seguint fins que va arribar a una gran sala circular amb els cantons plens de lava. Mentrestant l’Ernest havia anat cap a un estret passadí­s que cada vegada s’anava ampliant, fins que va entrar en un petit túnel; quan va sortir per l’altre costat es va trobar envoltat d’aigua i de piranyes, va treure una corda de la seva esquena i la tirar cap a un ganxo que hi havia al sostre. La primera vegada no la va penjar però a la segona si, així­ que s’hi va enfilar fins arribar al sostre i pendolant d’un cantó a l’altre va poder caure en terra ferma, va obrir una porta i es va trobar a la mateixa sala que en Martí­. Ells no es veien però de sobte les seves mirades en va trobar, es van saludar i quan ja s’anaven a abraçar quan enorme aranya va caure al terra, sense pensar-s’ho van desembeinar les espases al mateix temps i van atacar l’aranya, però ella es va defensar: tirava raig de lava a tort i a dret. Després d’una estona de combatre contra l’aranya l’Ernest se li va tirar a sobre i li va clavar l’espasa. Quan en Martí­ ho va veure va dir a seu germà: – Estàs ferit? – Si, tinc un tall al braç – va contestar amb una veu tremolosa. En Martí­ li va abocar una ampolleta de vidre plena d¡aigua del llac de Ilia (un llac sagrat) i el tall se li va tancar. Però l’objectiu encara no s’havia aconseguit així­ que els dos germans van continuar el camí­ cada un pel seu cantó. En Martí­ seguint el camí­ mes ample va arribar a una altra paret i es va pensar que havia de tornar enrere però va veure una cadena, la va estirar i la pert es va retirar. De cop es situava en una habitació on va veure la clau daurada sobre un altar, però quan l’anava a agafar una paret immensa va caure entre ell i l’altar i va quedar reclòs en aquella mena de gàbia. L’Ernest havia tingut més sort perquè tot seguint el camí­ mes estret també aconseguies arribar a la clau. La va agafar i va recular corrent. Quan va arribar a la sala circular va pensar en el seu germà: On deu ser en Martí­? Va anar caminant ple camí­ ample que el va portar fins la paret que tenia una cadena i la va estirar i igual que abans, la paret es retirà, així­ en Martí­ va sortir corrents i li va dir: – Gràcies per salvar-me ! – Bé de res ! – Ja has trobat la clau? – Sin però jo no la vull, té – li va di acostant-li la clau – – No la puc acceptar – Dons presentem-nos tots dos davant del rei – D’acord ! Van sortir de pressa i quan van ser fora el rei els esperava; els hi va preguntar: – Ja heu trobat la clau? – Si – van respondre tots dos – Qui l’ha trobada ? – Tots dos “ va dir l’Ernest Però el rei va dir: – Només pot ser-ne un ! – No, hem sigut tots dos perquè en hem anat ajudant – Dons no penso recompensar-ne a cap – va dir el rei molt enfadat i ara doneu-me la clau ! – No te la donarem si no compleixes la teva promesa i ens fas reis a tots dos ! El rei es va veure obligat a acceptar el tracte i així­ va ser. Tots dos van ser reis del paí­s fins a la fi dels seus dies. El rei es va quedar la clau que ningú no va saber mai on obria. FI

Conte d’Aleix Ferrer, dedicat a en Marti i l’Ernest

Posted in Contes | Tagged | Leave a comment

El petit Centaure – Conte

El petit centaure va començar l’ història: – fa molt de temps a la muntanya dels cims malvats (una gran muntanya encantada diuen, de 9.000 metres d’altura) i vivia el malvat centaure Ullsvermells, que va agafar a tots els seus soldats i va fer agafar com a mí­nim 50.000.000 de persones i les va fer convertir en centaures i desprès els va fer torturar fins que volguessin ser dolents i si un centaure dolent com jo el veuen parlant amb persones com vosaltres hem torturaran un altre cop….Que dic que em torturaran hem mataran!!!- En acabar de dir aquestes paraules va aparèixer un centaure gran amb 5 sacs a l’esquena un per cadascun els va agafar els va lligar i els va posar a dintre el sac els i va fer un cop al cap i els va deixar estabornits quan es van despertar estaven a una masmorra, en Caspian, en Tirant, la Poly, l’Elisabet i el centaure que es deia Nic. La masmorra era com la gola del llop sort que l’Elisabet sabia fer foc van fer unes entorxes i les van penjar a la paret, en Tirant se’n va recordar de un gabinet que tenia el va fer servir de clau, la porta es va obrir fent un fort “nnyyiicc” l’únic guarida que hi havia es va despertar amb un moviment molt ràpid en Tirant el va matar li la agafar les armes que els i avien pres i els i va donar als altres, van obrir totes les celes ara eren 120 centaures i 99 persones i a mes a mes tots anaven armats. Van sortir corrents, els 4 nois i el centaure a davant amb 20 minuts o els avien matat o s’avien rendit tots. Els quatre nois i en Nic (ara en comptes de els quatre nois i en Nic diré els cinc nois) es van acomiadar de tots els seus companys de batalla, excepte en Nic, que com que no tenia pares, el portaren amb ells al cap nord de Noruega amb el comandant cap gros. Quan van arribar al cap nord, el comandant els hi va dir: – Com que heu matat a la perversa reina de Grècia i a més al malvat Ulls vermells i als seus soldats, a partir d’ara sereu els cinc cavallers, els protectors del bé! I així­ s’acaba l’historia d’en Caspian, en Tirant, la Poly, l’Elisabet i en Nic.

Conte d’Aleix Ferrer

Posted in Contes | Tagged | Leave a comment

Llibre de contes de la Devesa

Al final han publicat un dels cinc contes enviats a per el Primer llibre de contes de la Devesa. Escrit per trenta-vuit nens i nenes del barri i amb presentació de Javier Cercas. Anirem publicant la resta de contes en aquest bloc

Posted in Contes | Tagged | Leave a comment

La Maria i el farer – Conte

Hi havia una vegada un far que hi vivia un farer i era una nit de tempesta hi havien llamps i trons a la mitja nit després de tocar les dotze campanades van trucar a la porta era una nena tota pal.lida amb un vestit blanc i li va demanar un got de llet calenta i el farer li va portar però quan va tornar ja avia marxat i l’endemà va passar el mateix després de les dotze campanades va venir la nena i li va demanar un got de llet i el farer li va portar però quan va tornar ja no hi era i així­ 3 cops mes i el farer estava ven amoïnat per la nena i avia d’anar el mercat per que no tenia menjar i va anar a la fruiteria va comprar pomes, peres, plàtans i melons i va veure una foto de la nena que li apareixia a les nits de tempesta i li va preguntar a la venedora comes deia i li va contestar Maria que l’havien assassinat fa molt de temps el farer es va espantar molt i aquella mateixa nit després de les després de les dotze campanades la nena va trucar a la porta i li va demanar un got de llet calenta però quan es va girar per anar a buscar el got es va tornar a girar i li va preguntar com es deia i li va dir … ¡¡¡¡Maria!!!!

Conte d’Aleix Ferrer

Posted in Contes | Tagged | Leave a comment

Conaca i la Prehistoria – Conte

Hola, hem dic Conaca visc a la prehistòria i soc un nen de 11 anys, visc en un petit poblat, en una clariana del bosc, amb els meus pares i els meus tres germans. A mi el que m’agrada més és pintar i fer figures amb fang o pedra. A vegades el pare hem deixa pintar un tros de paret a mi sol. Avui al matí­ quan m’he despertat amb el pare i els germans hem anat al camp amb les eines de pedra per agafar les plantes que hi vam plantar fa temps, o sigui, que vam cultivar. Quan hi hem arribat jo he tret la meva eina i he començat a segar cereals. El pare diu que qui agafi més cereals podrà fer una figura de fang. Quan hem acabat li he ensenyat al pare que jo havia agafat més cereals i que hauria de fer una figura de fang. – D’acord! –va dir el pare. Quan vam arribar a casa li vaig dir al pare: – Anem a fer la meva figura? – No, ara hem de moldre el gra que hem agafat! Vaig agafar una pedra de moldre i vaig començar a agafar els cereals més grocs i els vaig aixafar amb la pedra. Quan vaig acabar li vaig donar a la mare la farina que havia obtingut. I ella la va ficar amb una massa que ja havia preparat avanç. Desprès la va ficar a dintre el forn que haví­em fet un altre dia amb fang. Una estona més tard vam treure la massa de dins el forn. Feia una olor, molt i molt bona. La panxa ja hem deia que havia de menjar ho sigui que vam agafar el pa i uns talls de carn que ja haví­em cuinat i ens els vam menjar amb molt de gust. Quan vam haver acabat de menjar la mare va dir: – Anem a treure la llet de les vaques i les ovelles? – Sí­ – vaig dir jo. – Doncs va, afanyeu-vos que no tenim tot el dia! Ens vam posar els abrics i vam sortir a fora a munyir les vaques i les ovelles. A mi em va tocar una ovella que estava boja: només tocar-la, o t’envestia, o et donava cosses a la cara. Però desprès de molta estona de intentar-ho la vaig poder calmar. Quan vam arribar a casa vam posar la llet a l’olla de fang i la vam bullir. I, quan va estar la vam guardar dintre un gerro de ceràmica i el vam posat en un forat a terra, tapat amb pedres. Que tenim a casa. Després de fer tot això li vaig dir al pare: – Quan farem la meva figureta? – En comptes de fer una figureta, no vols fer un gerro o un recipient per guardar coses? – Ara que ho dius, si que estaria bé fer un recipient. Perquè el que tení­em guardat es va trencar! I jo i el pare vam sortir a fora. Vam anar al bosc i vam buscar argila per terra. Quan en vam tenir prou, vam anar en direcció a casa, però abans d’entrar ens vam parar a fora: és allà on fem fang habitualment. Desprès d’una estona de moldejar el fang vam fer un xurro llarg i força prim i vam ajuntar un dels seus extrems a l’altre, i d’aquesta mateixa manera en vam fer molts, cada vegada més grans. Desprès vam posar tots els aros un a sobre de l’altre i va quedar un gerro molt bonic. Seguidament el vam posat al forn i, una estona més tard el vam treure. Havia quedat perfecte. – T’ha quedat molt bé! Ets un geni Conaca- va dir la mama. – Gràcies! Ah! m’he oblidat de dir una cosa molt important! A casa també i viu el nostre gos: en Puji. A vegades si no ens queden gaires animals tancats per a menjar, en Puji olora el terra i ens porta fins on es troben molts animals. í‰s un gos molt intel.ligent. Adéu! Fins demà ens hem d’anar a dormir! Hola! Ja soc aquí­! El pare m’ha dit que avui he d’acompanyar-lo a pescar amb la barca que ara anem a fer. Hem sortit de casa i hem anat a la vora del riu i amb pells i branques hem fet una barca per a dues persones. Desprès d’agafar la xarxa que haví­em fet amb fils ens hem posat a dins de la barca. Remant amb les mans hem anat riu endins. Quan hem sigut allà hem tirat la xarxa al riu i quan veiem que a dins hi havien entrat molts peixos, l’hem estirat cap amunt. Em agafat molts peixos i la mare s’ha posat molt contenta. Desprès de menjar-nos els peixos el pare ha dit: – Els homes del poblat diuen que hem d’anar a construir un altre monument. – Quan? – Avui a la tarda – Doncs anem ràpid que com més ràpid ens hi posem més aviat acabarem! Abans de marxar, però, tots els homes del poblat ens en vam anar al monument que haví­em fet anys enrera: es deia Stonehenge. Un cop allà, vam fer una foguera i vam fer un ritual i uns balls al costat del monument. Això ens portaria sort per fer l’altre monument. Ara he de plegar d’explicar perquè tinc molta feina a fer! Aquest monument serà molt cansat de fer, segur! Així­, doncs: adéu!!!!!

Conte d’Aleix Ferrer

Posted in Contes | Tagged | Leave a comment

El comandant cap gros – Conte

El comandant cap gros els va fer una prova a els 4 nois: de anar al castell de Grècia i matar a la reina, però els hi va dir: no passeu mai per els camins, estan vigilats per besties ferotges, diuen que hi han trolls, centaures armats amb espases llargues (que fins i tot poden tallar les pedres) i amb fletxes (que maten el que volen) i moltes altres criatures molt mes bestials. Si no que heu de passar pel mig dels boscos però hi han cucs, serps verinoses…. de tant en tant, però son més fàcils de matar. Del Cap Nord de Noruega (que es on vivia el cap gros) van anar fins a Finlàndia van comprar un barca per anar fins a Polònia, de Polònia van anar a Romania de romania a Bulgària i desprès a Grècia (una ciutat gran i plena de vida amb les cases de colors vius i els carrers plens d’ alegria i també hi havia un castell). Van anar a veure el rei (una persona baixa grassoneta i si no hagués portat la corona i aquells vestits, qualssevol hagués dit que era un borratxo, això si, els seus vestits eren preciosos, els mes galans que haguéssiu vist mai i la reina era bellissima i els vestits igual que el rei preciosos, llàstima que haguessin de matar a la reina. No semblava dolenta.). Els va convidar a fer un gran banquet. El portal era d’or pur amb unes figuretes de plata dibuixades. Per arribar fins al gran saló va passar casi mitja hora, quan per fi van arribar van veure la gran taula de pedra, coberta d’unes grans estovalles de seda, adornada amb dibuixets de petites corones, brodades amb fil d’or i els llums d’espelmes envoltades de vidres i les copes de plata i les copes del vi també de plata, els tovallons de seda també, cosits per la mateixa reina i els plats de porcellana, la mes maca que veureu mai i la taula, estava adornada de rams de flors d’ or, i de canelobres de plata, amb uns ciris llargs…Al cap de munt de la taula, hi havia el rei i la reina, (que s’havien tret la roba que portaven i se n’havien posat una de encara més maca) al seu costat 2 patges s’estaven drets contemplant el banquet i també 2 trompeters esperant que els cambrers serveixin el menjar per anunciar, amb els seus cants que ja podien menjar, i també 4 soldats que vigilaven les portes. El sopar era exquisit (no os puc dir quin era per que no m’en recordo i encara menys la recepta) Se’n van anar a dormir tots 4 i van dormir fins a les 12 en punt. Es van despertar de cop i van veure que 4 soldats (un a cada un) els apuntaven amb una espasa al cor i la reina se els mirava, – era dolenta!!- van exclamar tots a l’hora, però tots 4 sempre portaven un punyal a la cintura fins i tot per dormir, el van treure tots de cop i van tallar al coll als 4 soldats, van enfonsar-li una espasa al coll de la reina i la van deixar a l’habitació, es van vestir i va armar-se. Van matar a tots els guàrdies que van trobar que els impedien que sortissin. A la fi van sortir del castell corrent com uns esperitats, van agafar als seus cavalls i van marxar corrents. Els soldats del rei els perseguien, els tiraven fletxes de foc, que les van esquivar totes menys una. Que li van clavar a l’espatlla de en Tirant. Quan ja els van haver despistat, van seguir fins un camí­, allà es van parar i van curar la ferida d’en Tirant, en Caspian sabia una mica de medicina. Havien acabat la missió. Quan es van adonar que estaven a un camí­, van córrer a amagar-se però ja era massa tard, venia un centaure a grans gambades. Ja els havia vist i van desembeinar les espases i les espasetes, però el centaure era més ràpid i quan es van adonar que els havia tirat a terra, ja els estava apuntant amb un arc triple (o sigui un arc que pot disparar 3 fletxes a l’hora). La Poly va treure el seu punyal i li va clavar dissimuladament a la pota. Va caure enrere i els nois es van aixecar i li van ficar l’espasa al coll. No si havien fixat però era un nen de centaure, el pobre centaure petit es va rendir i els i va explicar que havia passat.

Posted in Contes | Tagged | Leave a comment

Campió de la Copa Girona d’Orientació

Despres de l’ultima cursa, a Arbucies, que vaig quedar segon finalment soc campió de la Copa Girona 2007

Posted in Orientació | Tagged , , | Leave a comment

Cursa Orientació Can Cuias (Barcelona)

Aquesta cursa la vam fer tots tres, el meu pare, la meva mare i jo. Vam quedar setens, a només 4 minuts del segon. Feia molt de fred i vam marxar ràpidament quan vam acabar la cursa, sense poder recollir el mapa.

Posted in Orientació | Tagged , | Leave a comment